els Garrafets

Els Garrafets … follets del Garraf.

© (B-4471-13)

Totes les setmanes surto a caminar i córrer per les muntanyes del Garraf, pels seus corriols, pels seus forts pendents, per entremig de les pedres calcàries que són les  autèntiques protagonistes d’aquest massís… us convido a que també ho feu, que sortiu a caminar per aquestes muntanyes, gaudireu de la seva bellesa, patireu la seva duresa.

Quan surto a entrenar normalment faig el mateix recorregut que inicio pujant al puig del Fanxó, mirador elevat del nostre poble, Castelldefels, al temps que és un fantàstic balcó del delta del Llobregat. Les seves vistes són úniques i ens permet fer un tast del paisatge del Garraf, de la seva vegetació, de la seva aridesa, de les seves pedres….les pedres!!... en elles he trobat un misteri, un estrany fenomen que em té intrigat.

Us ho explico: dia rere dia, quan pujo al Fanxó me’n adono de la gran quantitat de pedres de totes les mides que hi ha a la part de dalt de l’estret i dret camí que ens du al cim. Quan baixo, moltes d’aquestes pedres corren amb mi accelerades pels meus peus, per les meves relliscades i, degut al fort pendent de la muntanya, rodolen cap a baix de manera imparable. Cada vegada que pujo veig el mateix fenomen, veig com les pedres del cim rellisquen cap a baix, uns dies moltes, altres poques, però sempre van cap a baix  … i aquí surt el misteri: si cada dia baixen pedres amb mi i segur que també amb molts altres caminants i corredors, com és possible que les pedres del cim  no s’acabin mai?, sembla que cada dia n’hi hagi de noves i, per contra, per què no hi ha pedres al final de la baixada?, a on van a parar les pedres que rodolen?, com és que al peu de la muntanya no hi ha tot un pedregar de totes les pedres que cada dia rodolen corriol a baix?

a dalt ple de pedres (Fanxó)

a baix sense pedres (Bertils)

Durant un temps vaig estar observant les pedres del camí, no podia comptar-les perquè són com les estrelles del cel, mai s’acaben, però cada dia prenia nota mental de la situació de les més significatives per comprovar que l’endemà tornaven a estar al seu mateix lloc. Durant uns dies, quan baixava, expressament feia rodolar més pedres que mai, els hi donava puntades, agafava pedres amb la mà per deixar-les damunt de les roques del coll de Bertils, veritable inici de la pujada del Fanxó,… l’endemà les pedres havien desaparegut de la base i tornaven a estar al mateix lloc que el dia anterior, … no podia ser!, no m’ho podia creure, en qualsevol tartera les pedres s’acumulen a la part de baix i dia a dia, la part de dalt va cedint les seves existències empeses per l’obligada força de la gravetat que les fa lliscar cap a baix per no tornar a pujar mai més. Què passa al Garraf?, per quina estranya raó les pedres sempre estan a dalt i no n’hi ha cap a la part de baix?.

desaparició de les pedres

Una nit d’insomni d’aquest estiu, aprofitant la lluna plena del mes de juliol i la suau temperatura nocturna, vaig sortir a caminar pel Garraf. Eren poc més de les onze de la nit, les terrasses dels bars estaven plenes de festa, de conversa, de rialles, però a mida que m’anava allunyant del centre del poble les converses es convertien en murmuris, cada vegada eren més fluixos, fins quasi al silenci absolut a l’arribar als primers corriols del massís. La nit era prou clara, no hi havia cap núvol, per això vaig sortir sense llanterna, no calia. Tot estava en calma, tranquil, allunyat del soroll del poble el silenci del Garraf s’imposava. Com que no duia llum i volia estar amb harmonia amb aquesta placidesa, vaig reduir la intensitat de les meves passes fins aconseguir que les meves petjades, la meva presència fos totalment transparent i silenciosa.

Una vegada arribat al coll de Bertils, peu del puig del Fanxó, vaig girar a l’esquerra per iniciar l’ascensió. Ja no sentia el soroll del poble quan, de sobte, vaig percebre quelcom que semblava un murmuri, unes veus molt fluixes, molt agudes, pràcticament imperceptibles. Vaig iniciar la pujada molt lentament per no fer soroll. Tot i la lluna plena, la foscor era la meva aliada per apropar-me sense ser vist fins que, després d’un petit giravolt, vaig veure quelcom totalment increïble, ràpidament em vaig amagar darrere un gran matoll, i ajupit vaig contemplar un fabulós espectacle.

Davant meu hi havien centenars, potser milers de petits éssers de forma humana, minúscules persones que no feien més de 15 centímetres d’alt, tots anaven vestits igual amb pantaló blau, samarreta groga, faixa negra i barretina quadribarrada amb franges vermelles i grogues. Les noies, més coquetes, duien samarreta de tirants i pantalons pirates, però mantenint el color groc i blau. Elles no duien barretina per poder lluir el pentinat i la faixa en lloc de ser negra era quadribarrada vermella i groga.

Aquests follets, que podríem anomenar “els Garrafets”, tenien una única missió i tots junts treballaven per realitzar-la, ...i...quina era aquesta missió?, doncs pujar fins al cap damunt les pedres que havien rodolat muntanya avall. Són ells, els Garrafets, els que cada dia tornen al seu lloc les pedres que nosaltres fem relliscar muntanya avall, ells són els qui eviten que les pedres s’acumulin al peu de la muntanya i que sempre en hi hagi a la part de dalt preparades per tornar a rodolar.

Per a fer aquesta feixuga tasca tots treballaven perfectament sincronitzats, les noies amb una mena de carrets de compra pujaven les pedres més petites, els homes pujaven les més grans, uns ho feien sols, altres en grup empentant pedres més grosses. Per pujar les pedres molt més grans buscaven col·laboracions amb animals del Garraf, com exemple us diré que a la cua vermella de les perdius lligaven una d’aquestes grans pedres i l’au, amb la seva potència i força l’arrossegava fins a dalt de tot. Un Garrafet-fotògraf, amb el cap pelat, feia fotografies amb una sofisticada màquina, duia una motxilla identificada amb les seves inicials J.V. tota carregada d’objectius per captar la millor imatge en cada moment. De tant en tant se li apropava un Garrafet per preguntar-li quelcom i ell li ensenyava fotografies anteriors, suposadament de l’indret on havien de desplaçar la pedra recuperada.

pedres foradades

En un altre punt hi havia un grup de Garrafets-picapedrers que feien forats a les pedres... haureu vist que les pedres del Garraf són molt característiques pels forats que tenen, doncs sembla que els responsables d’aquests forats també són el Garrafets ...,però... per què els hi feien forats?, aviat ho vaig descobrir. A prop d’aquests picapedrers hi havia una gran roca plana i llisa, en ella uns ninots de joguina que tenien ànima i vida pròpia, havien muntat una mena d’heliport. Els Garrafets empentaven les pedres ja foradades fins a un senyal que hi havia al bell mig de la pista d’aterratge, una vegada allà lligaven una corda pels forats recent fets i tot seguit els ninots animats encenien un llum verd de feix petit que quasi no es veia, però amb molta potència que el dirigien cap al castell a on hi ha un niu de xoriguers. Immediatament sortien aquestes aus, veritables helicòpters naturals que, amb el seu vol precís i quiet, recollien la pedra de l’heliport tibant de la corda amb el seu bec i, amb molta cura, pujaven la pesada càrrega fins a un punt ben concret del cim assenyalat per uns altres ninots vestits de guardes forestals, que a més prenien nota de cada moviment i reubicació de les pedres. Altres companys d’ells circulaven amb un tot terreny per seguir de prop totes les operacions, anotaven el número de pedres que es pujaven, controlaven que no en quedés cap d'amagada a la part de baix i, en definitiva, aprenien de l’ecologia dels follets. Tot plegat era un fantàstic espectacle de sincronia, col·laboració, precisió i fantasia.... fantasia!!!, sí, no m’ho podia creure, no podia ser veritat el que estava veient!!.

heliport i helicòpter (xoriguer)

Mentre presenciava tota aquella coreografia i ja que els meus ulls no donaven crèdit al que estaven veient, vaig pensar que el millor que podia fer era crear una prova, un testimoni material d’aquella fantasiosa realitat. Vaig pensar que podia marcar una pedra i deixar-la caure pendent avall, si ells la pujaven l’endemà trobaria aquesta pedra assenyalada a la part de dalt de la muntanya... dit i fet, vaig agafar una pedra i amb la clau de casa vaig ratllar-la fins escriure el meu sobrenom: “Ches”. Quan ja gairebé havia escrit la paraula, un senglar que remenava pedres buscant arrels, de sobte, va aixecar el seu morro (els senglars tenen un olfacte molt sensible i són capaços d’ensumar als humans amb el vent en contra a centenars de metres de distància) i es va posar en alerta... probablement havia olorat la meva presència. Una de les donetes, de pèl blanc i amb una floreta lila a l’orella, estava parlant amb una angelical Garrafina quan, a l’adonar-se del gest del senglar va anar corrent a avisar a la companya del coordinador, la va cridar pel seu nom: Mª del Mar, no vaig poder escoltar el que li deia, però ràpidament va anar a dir quelcom al qui semblava ser aquest coordinador i que en aquell moment, junt amb un grapat de voluntaris, estaven assentant la gran pedra que havia desplaçat minuts abans el senglar. Aquest Garrafet, mig calb, canós, amb ulleres, sabatilles esportives i motxilla a l’esquena, ràpidament va donar instruccions als Garrafets que tenia al seu voltant i amb un efecte en cadena i progressiu les instruccions ràpidament es van trametre a tot el col·lectiu d’homenets. Les Garrafines van desaparèixer d’immediat, l’heliport va ser desmuntat en un obrir i tancar d’ulls, les eines van ser amagades... fins i tot jo em vaig contagiar del nerviosisme dels Garrafets, em vaig posar tant nerviós que la pedra que tenia a les mans em va relliscar i va rodolar muntanya avall, ... això va ser el detonant, tots van començar a córrer, tots sabien el que fer, alguns van mirar en la meva direcció, tot i la foscor em vaig sentir il·luminat per les seves mirades, de sobte vaig sentir una punxada al cul, els ulls se’m van tancar i....

.... quan vaig obrir els ulls em vaig adonar que estava a casa, m’havia quedat adormit al sofà veient la tele, vaig mirar l’hora: un quart de quatre de la matinada... uf! quina dormida tan llarga!, el televisor estava encès i donaven la pel·lícula “Gulliver a Liliput”, damunt la tauleta baixa que tenia al meu costat estaven els ninots de joguina dels meus néts, al terra estava el quatre per quatre de la mateixa col·lecció, assegut a l’altre sofà un peluix de la meva néta: una pitufina, ... semblava que tot plegat havia estat el germen de la meva història, tot plegat havia estat un somni, m’havia semblat molt real, però només era un somni!!. Quan em vaig aixecar del sofà vaig notar un fort dolor al cul allà a on en somnis havia notat una punxada, vaig tocar la zona amb la mà i vaig trobar quelcom que semblava un agulló, probablement d'algun insecte que m’hauria picat mentre dormia, tot i que quan el vaig mirar amb més detall semblava una mini agulla hipodèrmica,... va!! imaginacions meves!. Vaig anar al llit i vaig continuar dormint fins l’endemà.

joguines dels néts

Eren les set del matí, no podia dormir, una estranya sensació m’inquietava i per no destorbar el son de Mª del Mar vaig llevar-me. Quelcom interior em deia que el somni de la nit passada era més real que fantasiós pel que, mogut per aquesta intuïció, vaig sortir a caminar pel Garraf direcció al turó del Fanxó. Per damunt meu volava un xoriguer amb el seu vol tècnicament perfecte igual que un helicòpter, més endavant vaig veure córrer i aixecar el vol a una perdiu de cua vermella, ambdues aus semblaven les que havia vist a la meva il·lusió. Mentre pujava en direcció al cim anava reconeixent tots els detalls que en somnis havia viscut, això sí, no hi havia cap dels follets que ahir treballaven remuntant pedres. Vaig veure la gran llosa plana que feia d’heliport, res, cap senyal de l’activitat imaginada, més amunt vaig veure que un senglar havia estat remenant la terra en busca d’arrels just en el mateix indret que en el meu somni, coincidència!.. vaig seguir pujant tot dient-me que els follets no existeixen, que no podia ser, però tampoc podia ser que cada dia les pedres del Fanxó estiguessin a dalt i al coll de Bertils, a la seva base, no n’hi hagués ni una!!. vaig arribar al cim i vaig seure una estona per presenciar l’espectacle de tots els dies, veure com el sol majestuosament s’aixecava per damunt del mar, de sobte vaig veure una pedra que semblava ser la que jo havia marcat en somnis, la vaig agafar, la vaig examinar amb detall i.... encara que estava raspada per esborrar el que semblava la meva inscripció, efectivament ho era, encara es podia llegir el meu sobrenom: “Ches”.

pedra escrita: CHES

Amb tot això... no sé si la meva vivència va ser real o un somni, però quan aneu pel Garraf, quan pugeu qualsevol dels seus puigs, quan pugeu al Fanxó fixeu-vos que les pedres estan totes a dalt, cada dia, cada setmana, sempre! ... i a baix no en veureu cap, tot i que les feu rodolar en el vostre descens...

Existeixen els follets?, són els Garrafets els qui pugen les pedres cada dia?,... no ho sé, ni  ho sabrem mai, però si alguna nit veieu el que jo vaig creure veure, no els destorbeu, deixeu-los fer, deixeu que pugin les pedres, si no ho fessin a Castelldefels tindríem totes les pedres del Garraf que cada dia rodolen muntanya avall!

Castelldefels

Agost - 2013

Les indústries pedreres són un veritable malson pel Garraf, trossegen i se'n duen les pedres dels Garrafets !!

27-10-2013 Noticia Important: Evidenciada l’existència dels Garrafets.

Avui la nostra amiga Lila ens ha fet arribar una fotografia excepcional i inèdita que evidencia l’existència dels Garrafets. L’instantània ha sigut feta aquest matí, a primera hora, quan els follets encara estaven en plena feina de remuntar les pedres. Probablement s’han despistat amb el canvi d’hora d’aquesta matinada i concentrats amb la feina no s’han adonat que s’ha fet de dia i que un humà estava tant a prop com per fer-lis una fotografia. Lila m’ha explicat que probablement aquesta ha sigut la causa ja que escoltava com dues garrafines, una alta i prima (L.R.M.) i l’altra més baixeta i rodoneta (N.P.R.), discutien si havien d’haver canviat l’hora endavant o endarrere.

08/11/2013 Nou albirament dels Garrafets
Segurament que les llargues nits de tardor i el descens estacional de caminants pel Garraf fa més propici el poder veure a aquests petits éssers i constatar la seva pesada, constant i necessària feina de remuntar les pedres muntanya amunt.

Gràcies Lila per aquest nou testimoni gràfic.

02/07/2014 Garrafets en vaga

Fa uns dies, vaig rebre un email sense remitent, era un escrit dels Garrafets a on manifestaven els seu malestar i es desclavaren en vaga. Les conseqüències podrien ser fatals, veieu com va quedar el camí del costat de cal Ganxo quan aquests follets van deixar de remuntar les pedres que tots nosaltres fem rodolar muntanya a baix.

Els Garrafets em van explicar que per fer-me arribar el seu escrit van haver de contactar amb els follets de les xarxes-net, els “xarxafets”, ells són el encarregats de recollir els nostres emails i fer-los viatjar per la xarxa d’internet de manera eficaç i directa o de manera juganera i distreta, és per això que a vegades un email es tramet de manera immediata i d’altres poden trigar dies en arribar o no fer-ho mai, … bé, aquest follets van dur-me l’escrit dels garrafets fins al meu ordinador, sense remitent, ni direcció, … ni res que el pugues identificar perquè els garrafets viuen en un altra dimensió i molt lluny dels nostres mundans costums.

El manifest de declaració de vaga dels garrafets tenia el seu origen en que es van assabentar que havien estat registrats dins de la propietat intel·lectual i que tenien “pare” reconegut, això no els hi va agradar gens perquè els garrafets tenen una estructura anàrquica, totalment en llibertat i sense cap tipus de poder ni jerarquia, ningú no és més que ningú. Això si, són totalment disciplinats, tenen molt clar quina és la seva tasca i cadascú fa el que millor sap fer, però no hi ha autoritat, no hi ha propietat, és per això que s’han sentit molt malament al saber que tenien propietari.

Vaig haver d’explicar-lis, amb molta cura, que aquest registre era per protegir la seva història i per evitar que dins del nostre món, que no és el d’ells, ningú pogués fer-los servir per cap altre motiu ni història ni narració. La propietat atorgada no és sobre ells, és per evitar la difusió descontrolada de la seva existència.

Vaig respondre l’email sense direcció d’enviament ja que m’havia arribat sense remitent i sembla que els follets de la xarxa ja estaven al corrent. La meva resposta ràpidament va arribar al seu destinatari perquè, l’endemà, el camí de cal ganxo havia recuperat el seu aspecte habitual i només havien les pedres de sempre, les altres havien sigut remuntades al seu lloc d’origen.

Si aneu pel Garraf, recordeu de tractar lo millor possible a aquest petits éssers, la seva tasca és fonamental per a que les pedres del Garraf sempre estiguin al seu lloc.

05/07/2015 Comunicació dels Garrafets desconcertats

Avui al posar en marxa l’ordinador la pantalla ha fet un pampallugueig i ha aparegut al meu escriptori un word amb el títol: “comunicació dels Garrafets desconcertats”. He obert el document i he trobat el següent escrit.

 

“Francesc, bon dia!. Som el Garrafets i com altres vegades hem fet servir als xarxafets per fer arribar aquest word al teu escriptori. No tindràs manera de saber com t’ha arribat, per tant, no podràs saber si som reals o fruit de la teva imaginació. Aquestes són les regles, tu ja ho saps i amb aquest dubte has de viure.

Avui ens posem en contacte per manifestar el nostre descontent i al mateix temps el nostre desconcert per les vostres actuacions, pels vostres comportaments totalment contradictoris.

Com tu ja saps, nosaltres vivim en un altre dimensió, no tenim ni regles ni sancions perquè cadascú de nosaltres fa el que ha de fer en el moment que ho ha de fer, tant pot ser treball com oci, però tot el conjunt de nosaltres actua coordinadament per mantenir un equilibri natural i eficient. Això és com nosaltres ho veiem i que vosaltres anomenaríeu “ecològic”, paraula que no està en el nostre diccionari perquè nosaltres no la necessitem, nosaltres estem en equilibri amb la natura, formem part d’ella i no la maltractem.

Vosaltres destrosseu la natura, la embruteu, la maltracteu,... després us adoneu de que no s’ha de fer i us poseu normes, que vosaltres anomeneu lleis, com que no les compliu poseu sancions que no sempre s’arriben a aplicar, però la natura continua sent menyspreada i castigada. Amb tot això, els equilibris naturals obtinguts desprès de milers d’anys d’evolució i que han permès la vida, s’estan trencant i l’entorn es pot tornar inhòspit per a vosaltres, probablement també per a nosaltres, tot i que vivim en un altre dimensió.

Us expliquem tot això després d’haver-ho acordat a la nostra última assemblea. En  ella vam debatre si havíem de continuar fent la nostra tasca de remuntar pedres al Garraf o deixar-ho de fer a partir de la degradació que estan patint els corriols i senders pel pas del vostres cavalls de ferro (vosaltres dieu “motos“). És curiós que vosaltres mateixos heu definit els corriols i senders com a vials únicament aptes per al pas de vianants, heu fet les lleis i les sancions, però vosaltres mateixos no les respecteu. Els cavalls de ferro amb la seva poderosa petjada arranquen pedres que mai s’haguessin desplaça i, arranquen plantes que han trigat anys en estar allí o estan “protegides” per les vostres normes. Els motors d’aquestes andròmines, amb el seu diabòlic soroll destorben aus i les seves niuades en les que, per altre banda, esteu gastant molts papers de valor (dieu euros) per a que continuïn visquent i per a que no desapareixin per les vostres pròpies actuacions. Us ho diem de veritat, no us entenem!!

Finalment, en l’assemblea es va decidir continuar fent les nostres tasques perquè formem part de la natura i la nostra desaparició encara us faria més mal, però tenim un problema gros per resoldre: el mal que feu amb les vostres actuacions i que ens dona més feina de la habitual. No sabem com motivar-nos per resoldre els vostres estupids comportaments.

Podem entendre que un senglar desplaci una roca en busca de menjar, però no podem entendre que el vostre cavall de ferro desplaci una pedra sense necessitat. Podem entendre un incendi de la natura i el resoldrem de la millor manera possible, però no podem entendre que jugueu amb foc per desprès lamentar-vos que s’ha cremat la muntanya i invertiu papers de valors i valors humans en extingir allò que frívolament heu permès. NO us entenem!!

Si us plau, vetlleu pel vostre entorn, que també és el nostre. Respecteu la natura que és la mare de la vida i si això no us convenç, respecteu les vostres pròpies lleis, sancioneu i feu complir el càstig a qui no faci cas.”