Garracel i Alimar

EN  GARRACEL  I  L’ALIMAR^®

© (B-1164-16)

El vent em frega a la cara, el sol escalfa la meva esquena, estic alt, molt alt, em deixo portar per l'aire calent que em fa pujar més i més, soc feliç... molt feliç.

Em dic Garracel i soc una àliga cuabarrada. Visc al Garraf, un massís de pedres i roques que moren a l’imponent mar blau que les llepa amb cada onada, que les banya i esmola suaument, enduent-se una mica d’elles a cada glopada. El Mediterrani, com li diuen els animals que caminen drets, és un mar calent i tranquil que dóna al Garraf un clima excepcional amb temperatures molt agradables durant tot l’any. Tot plegat constitueix un entorn privilegiat.

La meva edat actual és de poc més de quatre estacions de flors. Ja he canviat les vermelloses plomes del tors per d'altres de color marró fosc pròpies dels mascles adults. Les del meu pit ja no són brunes, ara són blanques, prova inequívoca de la meva maduresa i de que ja estic a punt, tant sexual com mentalment, per començar la vida reproductiva, de fet ja he iniciat relacions amb una femella fantàstica. Ella es diu Alimar i aquest any, si m'accepta, consolidarem la unió en parella. Estic molt enamorat perquè és molt guapa, esvelta, àgil i gran, molt gran, amb molta més envergadura que jo. L'any passat ens vàrem conèixer, ens vàrem agradar i vam començar la relació, però jo encara estava immadur i tot va quedar en un petit flirteig. Ara ja estic a punt per a iniciar la nostra vida en parella, amb fidelitat eterna i, per això, ara que estem a l'estació de les fulles per terra, he triat i preparat diferents indrets per a fer els nius, tots ells en diferents cornises ben protegides en un abrupte penya-segat.

...Disculpeu-me un moment,... acabo d'adonar-me que l'Alimar està per aquí i he de lluir-me, he de demostrar-li la meva vàlua i per això he de fer el meu espectacle de vol. Primer m'enlairaré ben alt aprofitant tota la energia de la tèrmica que ascendeix des del fons de la vall. Pujaré amb tota la meva envergadura desplegada, amb majestuositat, serenitat, a poc a poc, per a que ella pugui apreciar bé la meva musculatura, les meves garres, tota la meva figura. Quan hagi agafat prou alçada, em llançaré en picat, replegant les ales i al bell mig del vertiginós descens faré unes ràpides espirals fins que estigui molt a prop de terra que serà quan giraré enèrgicament cap amunt, remuntant ràpidament el vol, tornant a agafar alçada amb solemnitat, aprofitant l’ascensió de la tèrmica, fent algun que altre gir, volant a estones al inrevés, tot esperant l’aprovació de la meva futura parella,... dit i fet!, la demostració de vol em surt perfecta, tots i cadascun dels moviments s’enllacen amb precisió mil·limètrica, el picat em surt amb valentia i la recuperació final amb la serenitat de la maduresa, lluint les meves ales, pentinant amb el vent tot el meu perfil. L’Alimar m’observa amb subtilesa, amb la coqueteria de les femelles, dissimulant la seva admiració. Jo espero un senyal d'aprovació fent grans cercles per damunt d'ella, .... es fa de pregar, mentre, jo he de dissimular la meva impaciència,.... Finalment ella també remunta el vol, poc a poc, amb elegància, totalment immersa en la delicadesa de l'aire calent que la porta fins la meva alçada, .... Què guapa que és! amb dissimulada picardia mostra tota la seva gran envergadura, em mira directament per a que jo pugui admirar els seus preciosos ulls amb uns brillants iris grocs, que damunt del seu poderós bec conformen un cap meravellosament perfecte. De sobte, fa un gest d’invitació, és un moviment enèrgic, precís, entre la insinuació i el mandat. Ho entenc perfectament i sé que si l'ignoro la cerimònia s'hauria acabat. Ràpidament m'apropo a la seva posició i junts ens deixem caure, encarats, girant, descrivint uns estranys espirals mentre les nostres poderoses garres grogues xoquen entre elles. Ella emet un suau i dolç "klií-klíu-klíu-klíuiit", jo li responc amb un viril "ki-ki-ki !". Tot plegat és fantàstic, i és allò que jo estava esperant: L’Alimar m'ha acceptat!, serem parella i junts formarem una família. Repetim el ritual un parell de cops més permetent-me la còpula per tal de fertilitzar els ous que creixeran dins d'ella. Acabem exhaustos perquè totes aquestes maniobres de vol requereixen una gran despesa d'energia, tot i l'aprofitament de les tèrmiques. Ella es retira a un dels nius que jo havia preparat, al niu que ella ha escollit, per a comprovar-lo i descansar una estona. Jo me’n vaig al meu aguait a reposar i a gaudir de la meva alegria. Durant els propers dies repetirem la cerimònia varies vegades, però també hauré de preparar el niu portant branques d'olivera, de pi, de romaní, fins aconseguir un llit prou confortable i segur per als nostres futurs pollets.

Disculpeu-me de nou, però era molt important interrompre el meu relat per a poder fer la parada nupcial amb l'Alimar. Jo no podia fallar, ella és única i junts hem de fer un nou futur al Garraf, el millor paratge que he trobat, després que durant els meus anys d'immaduresa he estat buscant erràticament nous espais, noves muntanyes. Durant aquests anys he anat coneixent d'altres femelles, però quan l'any passat vaig conèixer l’Alimar, vaig dir-me: Garracel, no pots deixar escapar aquesta bellesa, busca un territori, tria unes bones cornises, comença a preparar diferents nius i procura guanyar-te la seva simpatia, demostra-li la teva admiració i ensenya-li la teva fortalesa i valentia, per a que ella tingui clar que tu, que en Garracel, seràs el millor mascle per a la seva, per a la nostra niuada. Així, amb la seva acceptació, ens assentarem en aquest territori i aquí passarem la nostra vida, serem més visibles a l’època de cria i invisibles la resta del temps, però d’aquí ja no ens mourem.

Invisibles?, sí, sí, he dit que ens fem invisibles, però no en el sentit literal. A nosaltres ens agrada volar, però és una gran despesa energètica, per tant ens reservem tot el que podem. Habitualment passem el dia al nostre aguait, un punt estratègicament ubicat que ens permet esperar a que les nostres preses passin per davant nostre. Una vegada les veiem, gràcies a les nostres fantàstiques capacitats de vol curt i àgil, amb ràpids i petits moviments podem obtenir el nostre menjar invertint el mínim d'energia. Aquest aguait és poc visible i com que fem pocs vols en altura, passem a ser quasi invisibles. Ara mateix jo estic en el meu aguait esperant a veure si passa per davant meu algun conill, llangardaix, perdiu, esquirol, ... mentre això no passi, us explicaré la meva particular història des del meu naixement fins al dia d’avui.

Fa quatre estacions de fred, els meus pares van fer una posta de dos ous, el primer poll, el meu germà, va néixer primer i al cap d’uns quants dies vaig néixer jo. El meu germà, degut a aquesta diferència de temps, era més fort i gran que jo i quan la nostra mare ens donava el menjar, ell s’aixecava més i rebia la major part de l’aliment, per tant, ell encara s'anava fent més fort i més gran que jo i ben aviat va començar a picotejar-me al cap amb el propòsit d'eliminar-me i així poder obtenir tot el menjar que la nostra mare ens duia.

Quan jo començava a estar molt malament i el meu final es veia a prop, va passar quelcom providencial. Uns espècimens d'animals drets em varen rescatar del niu despenjant-se amb unes estranyes lianes. Van deixar menjar per als meus pares i a mi em van agafar i em van portar a un lloc estrany amb animals drets vestits de blanc. Ells em van donar menjar i calor, salvant-me de la mort segura pel "caïnisme" del meu germà.

Disculpeu-me un altre cop, he de parar un moment el meu relat, des del meu aguait acabo de veure passar un llangardaix, ... i tinc gana. La demostració d'aquest matí m'ha deixat sense reserves i necessito cruspir-me alguna cosa. Amb un gest enèrgic i àgil em llenço ràpidament tot just per damunt la vegetació. El llangardaix ha notat quelcom i surt corrent buscant on amagar-se, però la meva destresa em permet abalançar-me sobre ell i empresonar-lo amb les meves garres abans que es pugui escapolir. Una vegada el tinc immòbil, alço el vol i torno al meu aguait on menjaré aquest primer àpat d'avui, que probablement sigui suficient per a restablir-me.

Bé, permeteu-me que esmorzi mentre segueixo explicant-vos la meva història: No sé quants dies vaig estar dins de la cova asèptica dels animals drets vestits de blanc, però no van ser gaires. Amb el seu menjar, les seves cures i el calor necessari, em vaig recuperar prou bé, si més no, prou per restablir-me i continuar vivint. Els animals drets havien de tornar-me al niu, però no tenien la certesa de que el meu germà em deixés viure. Havien de buscar una altre solució i la providència va ser cabdal per a mi, en el mateix Garraf havia una altre parella d’àguiles que estaven covant un ou que no era fèrtil. Els animals drets van dur-me fins a aquest altre niu quan les àguiles no hi eren, van treure l'ou estèril i em van deixar en el seu lloc amb l'esperança de que fos adoptat per aquesta parella,... i així va ser. Quan la meva nova mare va tornar al niu es va trobar amb mi, amb un poll que havia de ser nounat i en canvi ja tenia bastants dies. No sé si li va semblar estrany o no, si va dubtar de la meva legitimat o no, però em van adoptar i a partir d’aquell moment vaig passar a ser fill d'uns nous pares que tenien moltes ganes de tirar endavant el seu poll.

Mentre, en el meu anterior niu va passar quelcom estrany i inexplicable, de sobte i sense cap raó lògica coneguda els meus pares biològics van deixar d'anar al niu, potser van ser espantats pel soroll dels cavalls de ferro o del pal de foc dels animals drets, potser algú es va apropar massa al niu o potser no van trobar preses que caçar, però durant tres dies el meu germà va quedar sol al niu i sense ningú que l'alimentés. Això va ser fatal per a ell, la desnutrició i la poca reserva energètica del poll van dur-lo a una mort inevitable. Quan la nostra mare va tornar al niu no es volia creure el que hi va trobar i dreta, davant del meu germà mort, obria les ales i en aquesta posició es passava molt de temps per donar-li protecció del sol amb l’esperança que es recuperés d'un estat irreversible. En una de les ocasions que van marxar del niu per buscar menjar, els animals drets van retirar el cos del meu germà. Trist final de la nostra niuada!.

En canvi, jo estava perfectament bé gràcies als meus pares adoptius i, sense res que els amoïnés a prop del niu, ells m’alimentaven i m'atenien com si fos el seu veritable fill. Normalment es repartien les tasques: mentre el meu pare es dedicava fonamentalment a caçar i a dur les captures al niu, la meva mare organitzava l'espai deixant el menjar a un cantó del niu i poc a poc li treia petits trossos de carn per posar-me’ls directament al meu bec.

Així, poc a poc, vaig anar creixent, el meu plomissol blanc de pollet anava mutant per plomes brunes i rogenques. Als quaranta dies ja tenia el plomatge preparat per començar a volar i per això anava fent exercicis amb les ales sense sortir del niu. Les meves garres i el meu bec ja eren prou forts, però la meva manca de destresa feia que la meva mare hagués de donar-me el menjar directament al meu bec. El dia que vaig complir seixanta dies vaig decidir celebrar-ho fent el primer vol, després d’exercitar-me durant una bona estona i quan vaig veure que estava prou fort, vaig fer el primer pas, ... millor dit, el primer planatge. Encara ho recordo com si fos ahir, quina sensació, des de l’extrem del niu vaig deixar-me anar, vaig començar caient, però instintivament vaig obrir les ales i ... uauuuu! Volava!, les meves grans ales em donaven una perfecta sustentació, movent les plomes del timó podia canviar de rumb i, si feia falta, un petit aleteig em feia recuperar l'alçada perduda. Els dies posteriors al meu bateig de vol vaig estar fora del niu, perquè no sabia com tornar a ell, però els meus pares em vigilaven i en duien menjar més que suficient per tal que jo anés exercitant-me en l’aprenentatge de vol i orientació. Així vaig estar molts dies i després d’un mes ja era capaç d’allunyar-me força del niu, però encara no sabia tots el trucs ni totes les tècniques de la meva espècie. Un dia, quan estava immers en el meu vol matiner, es va apropar el meu pare i va fer que el seguís, em va dur fins a un punt de la vall a on una força, per a mi desconeguda, ens feia anar cap a dalt. Vaig imitar el seu vol circular dins d’aquesta fantàstica força que ens feia agafar alçada sense cap esforç. Després em va explicar que a aquesta empenta se li diu “tèrmica” perquè és l'aire calent que puja degut a la seva menor densitat. Quan havíem agafat una alçada considerable, vaig veure com el meu pare es deixava anar en la direcció que volia aprofitant la gravetat i amb petits moviments de les ales canviava fàcilment d'alçada, de velocitat o de direcció. Aquell mateix dia em va ensenyar a caçar en vol, em va ensenyar com aconseguir preses d’ocells comestibles per a nosaltres, també em va ensenyar com caçar preses al terra i vaig veure com ell es feia amb una garsa que va dur a la meva mare a fi que disposés d’ella i junts es van alimentar.

Va ser un dia molt intents i quan el meu pare va donar per acabat aquest ensenyament intensiu jo vaig anar cap al niu, on em vaig quedar ben quiet perquè estava molt excitat per totes les experiències viscudes en tan poc temps, les cames em tremolaven, no sé si d’emoció o de debilitat. Després d'una estona, quan les forces que em quedaven no em servien per enlairar-me, va aparèixer la meva mare amb un llangardaix entre les seves garres, el va deixar al terra de la cornisa, i a poc a poc, com cada dia feia, el va anar trossejant i posant al meu bec, amb la suavitat d'una mare, amb la delicadesa de les femelles que contrastava amb la gran potència del seu bec en el moment d'anar desfent la presa.

La cornisa era prou arrecerada i vaig passar la nit en ella. La meva mare va marxar i vaig entendre que el seu silenci era la seva aprovació. Durant els propers dies vaig estar perfeccionant el vol, sempre amb la tutela dels meus pares, que, quan van entendre que ja en sabia prou, em van deixar anar. Fins a aquest moment ells m'havien estat alimentant, encara que no estigués al niu, però havia arribat el moment de que jo em busqués la manera de viure. Em van ensenyar a caçar en parella i amb estratègia, també en vol altres ocells, a terra des de l’aire, però em van recomanar que el millor era buscar un bon aguait i esperar pacientment i sense cap despesa d’energia, a que alguna presa passés a prop meu.

Durant alguns dies vaig estar provant les diferents tècniques, amb diversa fortuna: mentre que els conills se’m resistien, les perdius s'amagaven sense poder omplir el meu famolenc estomac. Un tudó despistat i un llangardaix prenent el sol em van servir per restaurar la meva integritat física i no caure desmaiat d’inanició. Els meus pares sempre estaven pendent de mi, però, a poc a poc, em deixaven sol més temps. Cada cop els veia menys i això coincidia amb les meves millors habilitats per a la caça i subsistència autònoma. Jo mateix me n’adonava dels meus avenços i de la meva independència. El moment de marxar s'acostava i quan va arribar l’estació de calor, el meu instint viatger es va disparar i em va dur a començar una etapa erràtica, solitària i formadora.

Vaig marxar cap al sud, sense rumb decidit. Anava explorant nous territoris, allà on trobava menjar fàcil em quedava diversos dies, de vegades setmanes. En una ocasió vaig arribar a un territori on havia altres àligues com jo. Eren joves, d’ambdós sexes i vivien en harmonia, sense destorbar-se. Com que tots érem joves no hi havia conflictes per sexe ni territori. Era un espai d’espera mentre passàvem dies i anàvem avançant en edat, avançant cap a la maduresa.

Quan havien passat tres estacions de calor vaig decidir tornar al territori on havia nascut perquè jo ja començava a estar preparat per a buscar parella i crear una nova família. Al cap de poc temps d'estar al meu territori natal, vaig trobar-me amb un preciosa femella, esvelta, gran, fantàstica. Des del primer moment vaig quedar-me empenyorat d'ella, vaig tenir molt clar que ella havia de ser la meva parella i junts fer les millors àguiles del Garraf.

Durant tota l’estació de fred ens vam relacionar, ella em va dir el seu nom, Alimar, fins i tot el nom era maco. Em va explicar les seves experiències i el seu pas pels territoris erràtics de maduració. Em va explicar que va conèixer d'altres mascles, que jo li agradava, però que havia que demostrar-li que podria ser el millor pare per als nostres fills.

Vaig preparar tres possibles nius, vaig marcar, vigilar i defensar el territori, vàrem caçar junts, vaig fer el vol de demostració amb potència i habilitat, vàrem iniciar els vols nupcials, però ella m'havia avisat que volia el millor i segurament a mi em faltava maduresa. Per això ella em va rebutjar, però tampoc va buscar cap altre, em va dir que a la propera estació nupcial em donaria una altra oportunitat.

Així que durant les properes estacions vaig estar treballant les meves tècniques de caça, de vol, de defensa del territori. Al mateix temps el plomatge agafava el color de la maduresa definitiva, la meva imatge, els meus muscles, les garres, ... jo mateix notava que ara estava a punt per a demostrar a l’Alimar que junts podríem fer una família que pogués durar moltes estacions de cries.

Durant aquest darrer temps de maduresa en el Garraf, la meva muntanya preferida, vaig retrobar-me amb els meus pares adoptius. Ells em van explicar la meva història nadiua, com també em van explicar que gràcies a l’animal dret estic viu, em van salvar de morir pel caïnisme del meu germà. Però també em van explicar les gran incongruències de l’animal dret: mentre uns espècimens es preocupen de nosaltres, vigilen el niu i ens faciliten menjar; d'altres ens maten amb el seu pal de foc i ens cremen els nius perquè pensen que ens mengem les seves preses de caça; d'altres ens destorben amb els seus  cavalls de ferro que fan soroll i mala olor; d'altres ens volen veure de prop per a tenir la nostre imatge. Tot plegat ha repercutit molt la nostre existència i hem estat en perill de desaparició. Darrerament ens costa molt trobar menjar, els desequilibris ocasionats per l’animal dret han repercutit en la natura, en el clima i nosaltres també som sensibles a aquests canvis. També em van explicar que l'animal dret planta arbres de ferro amb branques llargues i primes que van d'un arbre a l'altre, a nosaltres ens va molt bé parar-nos dalt d’aquest arbre per a observar el territori en busca de caça, però no sabem perquè, amb algun moviment nostre, l’arbre ens fulmina i mata instantàniament. També ens passa de vegades que tot i que tenim una excel·lent  visió, aquesta està feta per a distingir les nostres preses i, en canvi, moltes vegades no veiem les fines branques dels arbres de ferro i patim seriosos accidents de vol. Ja ho veieu, el mateix animal dret que ens cuida és el pitjor enemic nostre, no ho entenem!.

Ara, com ja sabeu, estem a l’estació de fred, ja estic a punt per a fer una família amb la meva estimada Alimar. Ella ha esperat la meva maduresa, m'ha analitzat i observat, i jo li he demostrat que estic a punt. Per això he preparat alguns nius, per a que ella en triï un. He marcat el meu territori i he fet fora els xoriguers i corbs que s'hi han apropat. He demostrat la meva vàlua, les meves dots de vol i de  caça i ella ho ha valorat tot, ha vist que soc la seva parella ideal i m'ho ha demostrat amb els vols que hem fet junts. Ara farem l'aparellament i quan s'acabi l’estació de fred tindrem la nostra primera niuada.

Permeteu-me que vagi a buscar-la, alçaré el meu vol, ella em veurà i junts ens deixarem dur per l'aire, navegarem cap a la passió,... aquí us deixo, aquesta ha estat la meva història fins ara.

Començo a volar, el vent em frega a la cara, el sol escalfa la meva esquena, estic alt, molt alt, em deixo portar per l'aire calent que em fa pujar més i més, soc feliç... molt feliç.

Registre: B-1164-16
Francesc Fontana.
Castelldefels
Maig/2016
(Historia basada en fets reals que es van donar a la niuada de l'any 2013)

fotografies fetes al Garraf per Jesús Vílchez.

Diccionari:

animals que caminen drets / animals drets = humans

estació de flors = primavera

estació de les fulles per terra = tardor

estació de fred = hivern

estació de calor = estiu

cova asèptica dels animals drets vestits de blanc = laboratori de recuperació d’aus

cavalls de ferro = motocicletes

pal de foc dels animals drets = escopetes

arbres de ferro amb branques llargues i primes = torres elèctriques i cables